Dirigit a tots els valencians, residents de l’actual Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, siga el que siga el color de la seua pell o la parla dels seus pares: La Nova Planta de 1707 està vigent. La sobirania territorial que es defineix en ella i l’única legalitat jurídica en que es basa és «el justo derecho de conquista», base de totes les constitucions espanyoles, des de la primera de 1812, fins a l’actual, passant per la republicana de 1931. La sobirania que addueix l’Estat espanyol és, per la seua gènesi, espúria i els diputats valencians, diluïts en el seu parlament de Madrid, són tan innocus políticament com els procuradors sahrauís en les Corts franquistes. Per als valencians l’Estat espanyol sol és garantia d’espoli. En recaptar els nostres impostos i decidir unilateralment el pagament de la despesa i les inversions públiques, ens tracten com el que som per a ells: una colònia. El seu criteri distributiu és: a estos els donem les restes i si volen alguna cosa més que s’ho paguen ells. Efectivament. Els valencians vam haver de costejar el pantà d’Alarcón per a poder regar i a Alacant ni pagant podem tenir aigua. El desviament del Túria per a evitar les inundacions, el Pla Sud, el vam haver de finançar amb el famós segell en la correspondència. Ens deien que València no podia tindre un metropolità pel nivell freàtic i si no venen els diners de la UE, encara ens ho estaríem creient. Vam ser els primers a pagar una autopista i, amb ells, no deixarem de fer-ho del tot. Vam haver de ser tristament coneguts com ‘el semàfor d’Europa’ perquè l’Estat per vergonya internacional fera el by pas. El mateix amb l’escàndol del pas del tren travessant carrers a Castelló i València, quan ja no quedava cap capital de província sense enterrar les vies. Sobre el Corredor Mediterrani ja ens estan dient, com no!, que o ens ho paguem nosaltres o no ho tindrem i encara que sembla increïble, hui dia, d’Alacant a la Font de la Figuera existeix una, i només una, via de tren, evidentment perquè no és el camí d’ells a Europa, el de Sevilla-Madrid-Barcelona. El 5 de maig del 2010, Zapatero i Rajoy, este com a membre de l’oposició, van decidir que els valencians no havíem de tindre cap banc i van entregar la CAM, Bancaixa i Banc de València als dinàstics progressistes, als dinàstics conservadors i als dinàstics catalans, respectivament. Montoro -el de torn, perquè pot ser qualsevol altre- es va fer el pinxo amb nosaltres enviant un exèrcit de funcionaris en unes Falles i segueixen burlant-se de nosaltres amb el FLA. La nostra llengua, el valencià, per llei està supeditada al castellà en tindre el deure de conéixer-lo i no així el valencià, menys protegit i més vulnerable que ho està el linx per a sobreviure en Sierra Morena. La Dama d’Elx a Madrid i al castell de Santa Bàrbara d’Alacant només oneja una bandera, la seua. (…)
L’Autonomia (una LOE d’una Constitució basada en la Nova Planta) ens ofega. Per a garantir l’Estat del benestar necessitem recuperar la Sobirania valenciana. Els nostres polítics institucionals Puig, Bonig, Oltra, Dalmau, Baldoví, Illueca… no han de tindre una altra lleialtat per damunt d’ells que la de defensar els interessos valencians. A Madrid o a Brussel·les, la seua lleialtat ha de ser valenciana per damunt de qualsevol altra lleialtat. Perquè sense finançament, sense disposar de les claus de la nostra casa i de la caixa, parlar de polítiques valencianes d’esquerres o de dretes, amb l’Autonomia, és una fal·làcia. I que no ens confonguen, aquest escrit no és nacionalista. Defensar la Sobirania valenciana no és nacionalisme, la seua defensa no va lligada a cap identitat cultural, ni de raça, ni de religió. Tal vegada potser a una identitat política, a la d’una ‘identitat cívica-valenciana i republicana’ en defensa de les persones. Aquest escrit pretén ser una crida a l’acció política dirigit a tots els residents del País Valencià, des d’Oriola a Vinaròs, per a reivindicar un Estat valencià del benestar, la República Valenciana que garantisca l’economia productiva per a poder assegurar-nos els serveis i les pensions. Una acció política que ens allibere d’un Estat que, com el senyor feudal quan entra en el poblat ens saqueja i, davant ell, cap submissió, ofrena o súplica, aconsegueix detindre el seu espoli.
Assemblea de RV/PVE País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, a 29 juny de 2020