Un llibre el de l’economista Vicent Cucarella (Alzira, 1967) que ens descriu com la Comunitat Valenciana malgrat estar per baix de la mitja en el PIB, és l’única comunitat pobre que contribuïx com si fora rica.
Cucarella és economista i investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Ha format part de la Comissió d’Experts nomenada per les Corts Valencianes el 2012 per a l’anàlisi del sistema de finançament valencià. El 2016 va ser nomenat Síndic Major de Comptes de la Comunitat Valenciana i va rebre l’Alta Distinció Parlamentària de les Corts Valencianes Francesc de Vinatea. Ha publicat els llibres Economia per a un futur sostenible i El finançament valencià, de la submissió al canvi necessari, entre altres.
El gran espoli
El llibre escrit per Vicent Cucarella, amb il·lustracions d’Ortifus, “El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari” (Edit. Bromera-2015), és de lectura obligada per a qualsevol valencià, vote opcions de dreta o opcions d’esquerres, parle valencià o parle castellà, perquè el que descriu ens afecta negativament a tots.
A més, suggereix una gran varietat d’exercicis pedagògics als centres escolars, molt més útils que explicar la Constitució espanyola. Potser allò més lògic seria configurar un capítol, tres-cents anys després de la batalla d’Almansa i del decret de Nueva Planta del 29 de juny de 1707. En endinsar-s’hi i observar els gràfics, el lector no necessitarà cap aclariment addicional. Més encara, qualsevol intent de justificació per part de les elits polítiques espanyoles (totes extractives) que han pilotat la transacció democràtica des del tardofranquisme ençà, podria considerar-se una provocació. No anem a desvetllar-los els detalls del contingut, perquè faran bé apropant-se a la seua llibreria de referència i resseguir fil per randa els successius capítols, accessibles per a qualsevol persona interessada sense coneixements acreditats en els quefers de l’economia. Mèrit de l’autor. Hi ha, no obstant, algunes dades que convé remarcar. Com ara, la magnitud del dèficit fiscal que arrossega el País Valencià des de fa 30 anys. O l’escàndol que representa ocupar en solitari el lloc de comunitat pobra i contribuïdora, enfront d’una Espanya repartida entre comunitats riques i contribuïdores, riques i beneficiàries, i pobres i beneficiàries en la distribució dels recursos. El per què i com s’ha arribat a esta situació ho trobarà el lector amb tota classe de detalls, sense necessitat que li assenyalen els culpables.
Un dels mèrits afegits al treball de Vicent Cucarella és la desmitificació per sempre més que ací s’hi lligaven gossos amb llonganisses. L’emmirallament ha sigut tan letal com retroalimentar la ficció que les dinàmiques productives del País Valencià donaven per a la barra lliure solidària amb la resta de l’Estat, o la incorporació al codi genètic de l’estrofa de l’himne regional, ja saben, “Per a ofrenar, etc.” Un altre mite que ensorren les dades aportades per l’autor: fóra quin fóra el sistema de finançament autonòmic, l’espoli fiscal estableix una distància abismal amb el malbaratament de cabals públics i el saqueig especialment accentuat en els darrers anys, sota els mandats del Partido Popular i del Partido Socialista Obrero Español.
Hi ha dues maneres de fer els càlculs de les balances fiscals: el flux monetari i el cost-benefici. Este darrer mètode és el que empra el govern espanyol quan no li queda més remei que fer públics els desequilibris. Per descomptat, agrana cap a casa, a fi d’amagar en la mesura del que siga possible la discriminació, presentar una situació menys greu i més favorable a la desigualtat vigent. L’autor del llibre s’ha basat amb les dades oficials. Cucarella subratllava en la presentació del llibre que la seua intenció era ser prudent, perquè amb este càlcul (cost-benefici) ja quedava molt clara quina era la situació que patim. Vol dir-se que, si es divulguen les xifres del càlcul en funció del flux monetari, el dèficit fiscal encara és més insultant. Convé tindreu present a l’hora de llegir i interpretar la magnitud de l’espoli. Quan pensem què ens deuen, significa que encara ens deuen més. Fins i tot si arribat el cas s’haguera de fer mitjana per a compensar.
Els partits polítics, cal pensar que tots, coneixen la realitat i les xifres. Cadascú haurà confeccionat els propis arguments, ja siga per a reivindicar, justificar i explicar l’acceptació, tolerància, complicitat o abstenció davant l’espoli. Ara mateix tothom accepta que la situació és insostenible. Amaguen, però, que bona part de les alternatives que barallen estan condemnades al fracàs, perquè es neguen a acceptar que Espanya és un estat inviable. Els més optimistes confien a fer un ‘reset’ en el sistema, de manera que tothom tornaria a la casella d’eixida. No hi hauria concerts econòmics (País Basc, Navarra…) i Catalunya s’hi veuria seduïda per un nou sistema més igualitari. Passa, però, que el País Basc té el concert blindat –també per les institucions europees- i és impensable que ningú a Euskadi estiga disposat a fer marxa arrere. Ni dretes, ni esquerres. Qualsevol intent accelerarà els mecanismes d’emancipació.
Davant d’això els valencians, d’Oriola a Vinaròs, nomes tenim una eixida: portar una acció política decidida per assolir l’Estat valencià, lliure i sobirà, per tindre en les nostres mans les claus de la caixa i de la nostra casa, per assolir la República Valenciana.
+INFO: https://republicavalenciana.info
LLADRES QUE ENTREU PER ALMANSA…
(…)
No s’ensenya en les escoles /
Com van esclafar un país /
Perquè d’aquella sembrada /
Continuen collint fruits.